En totes les llengües existixen un grup de frases que marquen la seua consistència, proven la seua validea i oferixen als seus parlants l'oportunitat d'expressar-se d'una manera clara, concreta i concisa, encara que a voltes, un tant en clau.

Estes frases són els refrans, els proverbis i algunes frases fetes dites per alguna persona, i que gràcies al seu contingut, carregat de suc aprofitable, han passat, dites de boca en boca, a formar part de l'acerp cultural del poble que les té dins de la seua llengua materna.

“En trellat i en saó”, és un recull de 2556 entrades d'eixos refrans proverbis i alguna que atra frase feta. He de dir que he arreplegat algunes que són molt paregudes, pero he cregut convenient fer-ho, perque pertanyen a diferents llocs de la nostra geografia i també perque fan referència a objectes o verps diferents que les donen cert caràcter particular.

Este tipo de locucions no solen anar acompanyades de cap tipo de explicació ni desembroll, puix són auto explicables. En efecte, dins de cada refrà o proverbi, s'amagada una ensenyança, que és realment l'ànima d'eixa frase i el suc a traure d'ella. Eixa ensenyança pretén dir tot un món de coses i situacions practiques, totalment utilisables en apenes unes poquetes paraules, i cert és que realment complixen el seu comés.

Hi ha voltes que u arriba a esglayar-se de cóm es pot comprimir un món sancer dins d'una frase, pero l'esglai pot anar encara un poc més llunt, puix molt a sovint utilisem este tipo de locucions dins de les nostres conversacions, explicant lo que volem expressar, evidentment, pero per a concretar un tema polític utilisem un símil del camp, o per a situar en el seu just moment un assunt musical utilisem una proposició que fa referència al sigle XV. ¡Maravellós!

Pero lo més sorprenent, és que com eixe tipo de frases i locucions les estem utilisant des de chicotets, les trobem normals, útils i en més ocasions de les que podríem recordar, imprescindibles i insubstituibles, puix explicar paraula per paraula allò que volem dir en 'eixe' refrà en concret, seria llarc i hem de convindre, que inclús en moltes ocasions nos seria un tasca prou difícil poder fer-lo, i si no, 'qui be entén poques paraules li basten'.

Estes locucions podríem dividir-les en dos grans branques. D'un costat, les que més o manco, en unes paraules o en unes atres, en uns eixemples o en uns atres, venen a dir lo mateix en totes les llengües i en tots els llocs del món. Si diem 'La lluna és per als enamorat, refugi ben amagat', dit este refrà en Valencià o en Anglaterra, donarà lo mateix, puix és ben sabut que la lluna és bona companyera dels enamorats, estiguen onsevol punt del món. I d'un atre costat tenim els que el seu significat dependrà del lloc a on nos trobem, puix el refrà, “Lluna de setembre, la més clara de l'any”, evidentment, dependrà d'a on nos trobem damunt del globo terrestre. Aixina el refrà deurà de canviar per sancer per a poder adaptar-se a les característiques de cada lloc en concret.

Ademés, dins d'estes locucions, també trobem les que són pròpies d'un lloc en concret, i no poden eixir d'eixe lloc, puix fòra d'ell no tindria cap de sentit. Estos són les que fan referència a coses i situacions pròpies d'un lloc. Aixina si diem, 'Qui de dones es fia, porta espardenyes quan plou', situem el refrà localisat en Valéncia i llocs a on les espardenyes siguen més o manco utilisades, puix en llocs com Àustria o Austràlia, a on este calçat no s'utilisa, este refrà caria per sancer de valor. Pero evidentment, igual que nosatres en Valéncia tenim els nostres refrans propis i particulars, la majoria dels llocs, tots, tenen els seus refrans i proverbis propis i particulars, els quals podrien ser per similitut, com els sinònims en el vocabulari.

Una característica d'este tipo de frases auto explicables i carregades de tot tipo d'ensenyances, és que a banda de les que són utilisades sempre en el mateix sentit i pràcticament en el mateix context, hi ha unes atres, un bon número d'elles, que poden adaptar-se a multitut de situacions, que en moltes casos, poden arribar a ser totalment diferents, pero igualment vàlides el seu us per ad eixa situació.

Un eixemple de lo dit en l'anterior paràgraf, podria ser el refrà, 'Qui de ruc d'atre es fia, a sovint ha d'anar a peu'. Eixe ruc, pot representar, des de 'no fiar-se d'un amic, parent, companyó de treball...' fins a 'el coche, la moto, o una maquineta d'afaitar...' que algú deuria d'haver-li deixat a qui diu el refrà, pero com molt a sovint s'utilisen estes locucions dins del context d'una conversació, pel fil de la mateixa es pot saber que quina persona o cosa es referix la dita proposició.

Una característica pròpia dels refrans, que no tant dels atres grups de locucions, és que solen estar dividits en dos parts separades per una coma física o per una parada en la dicció del mateix. Esta parada, fa que en la primera part de la proposició s'introduïxca l'extrem que vol reflectir el refrà, i en la segona mitat, es dona la solució o explicació.

Estes dos miges, molt a sovint solen tindre algun tipo de rima més o manco bonica o forçada. L'intenció de la rima no es una atra que facilitar un tant l'aprenentage i la memorisació del mateix. Pero no és manco cert que li dona certa sonoritat que fa que el refrà ademés de la càrrega d'ensenyança, tinga certa 'gracieta' que fa adictiva la seua utilisació.

Com extrem, podríem dir, que hi ha persones que de cada quatre frases que diuen, cinc són refrans, proverbis o frases fetes, i com l'ocasió fa al lladre, no m'agradaria acabar esta chicoteta introducció sense dir que, personalment, m'agraden un cabaç este tipo de locucions.

Espere que fruïu llegint este llibre, fruit de molts anys de treball, tant com yo he fruït escrivint-ho.

Joan Benet